19/10/13

El càncer de mama




Diuen que aquest mes d'octubre és el mes del càncer de mama, com si el càncer de mama tingués en compte en quin mes de l'any apareixerà. Jo per exemple me'l vaig detectar el mes d'abril de fa vuit anys. Afortunadament, tot i que estic encara en tractament, vaig poder sobreviure a un "bichito con patas" com me'l va descriure l'oncòleg per fer-me entendre ràpidament que es tractava d’un “bicho” amb capacitat per crear metàstasi. Em va dir que no hi havia més remei que practicar una mastectomia radical (?) en veure la meva cara l’oncòleg va detectar que no tenia ni punyetera idea què volia dir això. Aleshores, amb molt de tacte però sense possibilitat humana d’estalviar-me el dolor, em va explicar que m’havien d’extirpar tot el pit per poder fer net. Vaig rebre la notícia com un cop de martell al cap però què podia fer? Em vaig sotmetre a l'operació i en despertar, el cirurgià em va preguntar, què tal? I jo li vaig contestar, bé, em trobo bé i estic contenta. Ah, sí em va dir ell, i com és això? Doncs perquè quan m’he adonat del que m’ha passat he pensat que és molt trist perdre una teta, però que pitjor hauria estat perdre un peu o una mà. El metge em va mirar, em va acariciar la cara i em va dir, Te’n sortiràs... estic segur. Que vull dir amb tot això? Primer, que s’agraeix molt que es facin campanyes de llacets de color rosa i somriures angelicals, però que el que necessitem els afectats pel càncer, com de qualsevol altra malaltia, no són llacets de colors sinó lluitar amb valentia perquè no ens treguin la sanitat pública de qualitat. Sóc totalment conscient que sense aquesta sanitat pública i de qualitat jo ara no seria viva perquè tot i que mai em va dir ningú el que va costar la meva operació i posterior tractament amb quimioteràpia inclosa, sé de segur que mai hauria tingut diners per poder-ho pagar. Ah, i una altra cosa, no cal que es vagin publicant fotos de dones amb els pits extirpats, crec que tots tenim suficient consciencia per imaginar-nos com és tot això. Jo no he ocultat mai el meu càncer, ni m’he sentit menys dona per haver perdut un pit, ni he necessitat la llàstima de ningú per tirar endavant. He tingut prou amb les cures d’uns metges i infermeres de primera divisió i amb una família i alguns amics que m’han estimat i m’han donat tot el suport que he necessitat. El meu missatge per totes les dones que han patit i/o pateixen el mateix que he patit i pateixo jo, només els hi puc dir que entenc perfectament com es troben i que lluitaré amb totes les meves possibilitats perquè puguem continuar gaudint d’una sanitat pública de qualitat que és en definitiva la nostra única esperança de sobreviure. Gràcies doncs pels llacets però, de debò, no els necessito. Només necessito lluita per no perdre els drets que tant ens va costar conquerir, afecte de les persones que tinc al meu voltant i sobretot, no perdre mai la meva autoestima, doncs crec que el gran amor que he sentit tota la vida i que espero continuar sentint per la meva humil persona, és l’arma més forta que he tingut mai per tirar endavant enfront de totes les dificultats, incloent el càncer de mama.
 

1 comentario:

MaryLou dijo...

Es ben cert. Júlia, el que necessiten les malaltes d'avui és seguir tenint la sanitat pública, gratuïta i de qualitat. Amb aixó ens hem sortit nosaltres i es poden sortir moltes dones, si privatitzen la sanitat será terrible i per això hem de lluitar amb força.

Una abraçada